Ideal trencat

Segurament no. Segurament no l’entendria. Suposo que definir-la com una persona inestable emocional era molt més senzill que no pas saber per què actuava d’aquella manera aparentment irracional.
Havia estat cruel, cínica i mal educada, esmicolant en pocs segons la seva autoestima, dient-li que el veia diferent. Ell insistia en saber què volia dir diferent. Intentà explicar-li però tot el que se li acudí foren qualificatius referents al seu físic. No era només això. El veia diferent, no el reconeixia, no sabia qui tenia al seu davant. Volia escapar i alhora volia retenir aquell instant que tant havia desitjat.
Potser ell no era prou conscient, però l’havia esperat durant dos anys. Dos anys inacabables plens de patiment, decepcions, obsessions, tensions, mal entesos i mal de caps. Li donà temps, massa fins i tot, de pensar com seria el primer trobament. Se l’imaginà tantes vegades que quan topà amb la realitat li sembla massa poc, li sembla efímer, insuficient, fred i distant.
Era allà davant d’ell, però aquella no era la situació que havia imaginat: ni el cotxe, ni la casa, ni la camisa, ni la gorra, ni el vi, ni el sofà, ni les paraules, ni els gestos, ni la mirada. No era ell. El mirava una i altra vegada i no el reconeixia. En els seus ulls no hi distingia cap rastre d’expressivitat.
L’evitava mirar, l’avergonyia, estava tant nerviosa, volia fugir, però estava atrapada en el seu cos, el cos que ell tan anhelava i que s’havia convertit aquella nit en moneda de canvi.
Intentà continuar, sabia per a què havia vingut, però la seva ment des del minut zero havia deixat de funcionar amb normalitat.
Era un desconegut, malgrat tot. Sí, ho era. Volia des tensar totes aquelles emocions reprimides, o potser aquelles emocions que no fluïen amb una mica d’alcohol i conversa, però ell tenia pressa, o potser simplement ni tant sols existia conversa alguna per encetar.
És cert que el veia diferent, potser els anys, potser la càmera i les fotos emblanquinades, potser els oblits i les llacunes, potser la imatge irreal que s’havia creat dins seu que ni tants sols existia. Li hauria agradat que li hagués parlat, que li hagués explicat per què l’havia fet esperar tant, que li hagués dit que la desitjava que li hagués enviat alguna senyal de que realment la volia conèixer. Però no sentí res semblant.
Li propinà una carícia, i ella es sentí més relaxada però al mateix temps atemorida. Volia dir-li: no puc. No sé què em passa. No sé qui ets. No sé què vols de mi. No sé si podré. No sé si és el que vull. Però no li donà temps a explicar-li .De seguida la besà. No fou un petó amb tendresa, no el sentí càlid, no sentí les pessigolles a l’estómac, no sentí carinyo ni estimació, ni tant sols passió. La llengua la molestava, la insultava: és al teu cos a qui desitjo!
I llavors s’adonà que no ho volia. No volia allò i se’n desfé de la pitjor manera possible, amb la fredor més afilada i punyent.
Després d’uns dies, s’adonà del què li havia passat: l’ideal s’havia trencat. L’ideal del qual havia estat i encara volia estar enamorada s’esmicolà en tres mil peces escampades arreu de la cambra dels seus pensaments. De seguida intentà construir-lo de nou. Sentia que no podia perdre’l. L’envaí el sentiment d’angoixa que, malauradament, tant coneixia. Peça per peça el tornà a refer, el tornà a desitjar, el tornà a estimar.
Ja era massa tard, sabia que ell no li tornaria a donar cap altra oportunitat. Ella tampoc sabia com fer-ho, ni tant sols si era possible, però sí sabia que ho desitjava amb totes les forces possibles: que fóssin a la fi la mateixa i única persona ( ideal i realitat)