Ideal trencat segon ell ( en els ulls d'ella)

Es quedà petrificat. Somriure postís, mandíbula desencaixada i un silenci etern que trencava tota respiració.
Realment ella no estava bé, sempre ho havia pensat i ara no en tenia cap dubte. No estava bé, de cap manera. Una noia guapa, simpàtica i intel·ligent però poc equilibrada.
Com s’atrevia presentar-se a casa seva i dir-li a la cara que s’havia fet vell? Aquella suor freda amb què parlava. L’obsequiava en petons i l’apartava amb paraules a pocs segons de distància
-Porta’m al cotxe, li digué, sense solta ni volta.
No va demanar-li cap explicació ni tampoc li fe cap retret ni tant sols una mala paraula. Res a dir, simplement cedí.
Digué que ho entenia, que preferia la sinceritat sobre totes les coses, però per dins l’odi el corcava lentament i a butzades.
Estava més ermosa aquella nit. Desprenia, com de costum, aquella sensualitat difícil de definir que retenia en cada gest, cada mirada, cada paraula.
Aparença de posat tranquil. Des del primer minut en què ella pujà al cotxe, les paraules semblaven jugar-li una mala passada. Per primera vegada deixava que algú s’apropés tant a ell i estava decidit a fer-ho: sense mentides ni veritats a mitja tinta, sense remordiments ni sentiment de culpa.
L’havia desitjat tant, però sempre des d'una clandestinitat poc factible. Ser prohibida no la feia més desitjable.
Encara no sabia del cert per què s’havia decidit, potser fou l’accident que fe adonar-li que la vida era massa curta o potser simplement en tenia ganes. Havia plogut massa des de que la conegué per primera vegada. Estava diferent i temia que ella ho notés també. Intentà maquillar la seva inseguretat sota una gorra i poques paraules.
Ella li demanà vi. No tenia massa a oferir i el que trobà no fou de paladar agradable. S’excusà dient que l’alcohol era per covards i sense esperar massa decidí besar-la.
No podia defraudar-la, sabia que no podia fallar en aquell precís instant. Havia de ser passional i desenfrenat. Coneixia de bona mà les seves exigències i les insatisfaccions que a ella tant la turmentaven, així que pensà que aquell petó havia de ser pervers i humit. Es sentia incòmode, feia temps que no besava algú i no sabia si estaria a l’alçada de les seves expectatives. Notà els seus llavis carnosos i a la vegada dolços però sobretot era aquella mirada. Aquella mirada que el feia embogir de delit com mai cap altra.
- Et portaré al cotxe- digué sense més. Durant tot el viatge evità mirar-la i quan hagué marxat esclatà de ràbia: s’havia burlat d’ell de la pitjor manera i això era imperdonable.
L’endemà a les onze i quart de la nit , passats vint-i-quatre hores, rebé un missatge al mòbil:

- T’esperaré a la mateixa hora al pàrking.

No respongué, es quedà assegut al sofà treballant com cada vespre.