Noia de porcellana: PO-SI-TI-VIS-ME

lunes, 3 de mayo de 2010

PO-SI-TI-VIS-ME

Ja no em sentiré més culpable. No, no. A cuidar-se i punt.

2 comentarios:

El Tuno Negro3 de mayo de 2010 a las 14:19
Eso es lo que quería escuchar.

Pódate las malas hierbas estos días y déjate nacer las nuevas y preciosas flores de colores.

1 petó
ResponderEliminar
Respuestas
Elf3 de mayo de 2010 a las 14:41
Ahí, sí señora!!!! De paseo por el bosque de las mariposas. ¿Sabes que también hay una playa en el mundo donde mariposas blancas reciben a los bañistas con sus rápidos y juguetones aleteos? A soñar cosas bonitas!!!!
ResponderEliminar
Respuestas

Lluny, creix un arbre de porpra, vaporós, que fa una flor lluent com vidre, tornassolada com vidre, d’una matèria molt semblant a la matèria de la bombolla de sabó. Ni els estranys corrents de l’amor, ni l’aigua en el punt de la set, és a dir, res d’aquest món no es pot comparar al plaer que regala mirar la flor –l’has de mirar estirat per terra-, ni al moment en què el sol de posta la fa cantar. A vegades hi ha deu persones estirades per terra, esperant, amb un desig malsà, amb ulls glaçats, que canti la flor. Els dies són massa blancs, les nits massa fosques… El terreny, lleugerament en pendís, acaba en precipici sec arran d’un golf. La flor canta i adorm. Adormits com una fulla, els homes rodolen avall i van a parar a l’aigua on, després d’una caiguda vertical de cent vint-i-quatre metres, moren amb la boca oberta i amb les dents trencades. El peix forquilla els forada i se’ls comença a menjar de dins estant.

Viatges i flors. Merçè Rodoreda