I ell l'ensenyava a creure un altre cop amb el respecte, la confiança i la responsabilitat. Sentia que l'havia fallat una altra vegada. La veu li tremolava, s'avergonyia i no sabia explicar com es sentia. Es sentia amb deute amb ell. Cap havia aconseguit, fins ara, fer-la sentir d'aquella manera. Era el primer cop que algú li demostrava comprensió, algú que creia en ella, en la seva força per a ser millor persona. I ella es sentia precisament avergonyida amb si mateixa per haver comés aquell error. No la jutjava, no li demanava més explicacions de les que ella li oferia i sense retrets l'escoltava i es limitava a dir-li un - d'acord. Es sentia tranquil·la però alhora alguna cosa li rossegava l'estomac: Com podia haver-li donat aquesta lliçó de moral?ella que creia ser tant respectuosa . A vegades arribava a ser arrogant per voler aparentar ser comprensiva i justa i ell li recordava que no ho havia estat.
Volia demostrar-li que sentia afecte, respecte i admiració. Volia donar-li les gràcies per tot allò bo que despertava en ella. Per la seva espera, per la seva paciència. Però sabia que en certa manera l'estava perdent. Volia dir-li que l'esperés, volia dir-li que no tornaria a equivocar-se, volia dir-li que ho sentia, volia dir-li tantes coses.. però sabia que no era just, i no digué res.