M'han cridat per l'interfono:
- quan puguis baixa.
Eren just la una del migdia, el precís moment que va esclat en força el meu primer plor.
El vestíbul estava més atapaït que mai, companys/es que decoraven els vidres, nens/es que anven a casa algun pare/mare parlant amb alguna professora .. i és llavors quan l'Eva m'ha dit:
- T'han portat això:
No hi cabia res més que els meus enormes i rodons ulls en el meu rostre. M'ha fet una especial il.lusió, què dic!! m'ha encantat!!!! perquè negar una evidència tant evident?
He llegit la targeta i acte seguit, amb molta valentia, he aguantat amb dignitat la llagrimeta oficial.
Unes quantes, les més curioses, m'han demanat que qui era l'admirador. Feliç amb el meu ram sota la mà atenta a les mirades i aplaudiments de tothom he creuat el passadís direcció a l'aula de música.
3 roses enviades amb identitat de 3 persones diferents. Un ram de flors sempre fa il.lusió però si ve de tants kilòmetres lluny encara n'és més especial.
(Estem més units que mai he pensat.)
No hay comentarios:
Publicar un comentario