La sentia lluny, feia ja massa temps. Poques coses les unien ara, tret d'una estona prenent un café amb llet, sempre explicant les mateixes misèries. Ella escoltava però parlava poc.
Li hauria agradat fer més coses, per no caure en la rutina avorrida i que gairebé es convertia en compromís, almenys així ella ho sentia. Però no tenia diners. Sempre era el mateix problema. No li volia retreure i entenia que fos la seva font de distracció i benestar: comprar-se tabac, més café i cocacola, hotels d'enamorats, viatges o discoteques. Però per dins pensava que també hi havien tantes coses per fer sense gastar-ne ni un.
Ara ella havia començat una nova etapa, al costat d'algú que l'estimava i la valorava, i se'n alegrava i molt, però li feia por que aquest compromís que havia començat massa intens massa lligat li fés perdre el món i la gent que l'envoltava. Ella de fet ja es sentia en un peu fora.
Potser no va poder estar a l'alçada quan ella més la necessitava en tots aquests anys, per això ara tampoc li podia retreure res, però es sentia ferida i un xica abandonada. Ja no la trucava gairebé mai, malgrat no estar prou bé de salud, i si ho feia li enviava algun missatge. Va optar per no respondre, ofesa de que ho fés d'aquella manera. Estava decepcionada i es mantenia callada a la distància esperant que fós ella qui s'adonés de com es sentia i s'apropés a escoltar-la.
No hay comentarios:
Publicar un comentario